Els Comediants: ÈPOCA

Espanya ve d’una guerra civil que dura tres anys i finalitza el 1939. Durant tot aquest període i fins un temps després, el teatre català va estar sumament prohibit. Pels volts del 1946, el teatre torna a ser representat en aquesta llengua, però les obres han de passar, abans, un control de censura. Aquest control va ser aplicat a totes les representacions que es volien fer dins el territori espanyol. Així, cada vegada que una companyia volia representar una obra, s’havia de sotmetre al judici de la Junta de Censura de Obras Teatrales, que suposava, en moltes ocasions, la desaparició de frases, diàlegs, dramatisme i, fins i tot, la seva total desaparició. Aquest mateix any, el 46, apareixen dos corrents als escenaris: el teatre tradicional i el teatre renovador. El teatre tradicional, com ja diu el nom, segueix sent el teatre que ens trobem durant l’inici del segle XX.

Dins del teatre renovador ens trobem un moviment existencialista i un teatre de l’absurd. També apareix, dins d’aquest, el teatre realista, on s’intenten denunciar els problemes de la societat seguint les pautes anteriors. En aquest moviment hi ressalta la figura de Salvador Espriu i Manuel de Pedrolo. Joan Oliver és un dels autors més representatius del teatre dels anys 60, durant la postguerra, quan el teatre català comença a revifar.

Durant la dècada dels 70, però, aquesta por al filtre posat per l’Estat Espanyol, comença a desaparèixer amb l’arribada d’un nou tipus de teatre. El repertori dramàtic desapareix temporalment i dóna pas a un període d’innovacions amb l’aparició de Comediants i, més tard, a l’any 79, amb la Fura dels Baus.

Els Joglars van jugar-hi un paper molt important tot i venir de la dècada dels 60. Aquests grups emergeixen amb un concepte i una pràctica teatral completament nova, que es complementa per un seguit d’accions que les diferencien de tot el que s’havia vist fins aquell moment. Es diferencia el teatre de la literatura dramàtica i es rebutja l’autor i el text com a font principal de l’espectacle, també es defensa el teatre com un instrument de lluita amb irradiació social i incidència política, es construeix una pràctica escènica alternativa on tot és col·lectiu i tots fan de tot, no s’admet la representació única i es desdiu de la denominació teatre d’aficionat, amb la qual no s’hi identifiquen.

S’introdueixen moltes altres manifestacions artístiques que havien estat, fins aquell moment, considerades marginals per arribar al concepte d’espectacle artístic, com la música, la màscara o el mim, i que vehiculen el significat general de l’obra fent que aquests prenguin molt de protagonisme. Una de les innovacions més notables d’aquest període va ser el canvi d’entesa del públic. Aquest col·lectiu ja no era un grup passiu de gent que anava a gaudir d’un espectacle, va passar a guanyar molt de protagonisme fent que participés en les obres teatrals. Els grups dels anys 60 rebutgen tant el teatre comercial com el teatre sense pretencions dels aficionats, on es pretén entretenir i transmetre ideologies, és a dir, educar. Es busca un públic amb una formació cultural ja que les peces exigeixen un esforç intel·lectual elevat. El teatre reflecteix la societat del moment, i, en aquest cas, podem veure com la mort de Franco i l’inici de la transició democràtica va donar forces i esperança a molts per poder sortir de l’època grisa i fosca en la que es trobaven.

Webgrafia:

Els Comediants

dilluns, 30 de maig del 2016

ÈPOCA

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada